La “Bossa dels Cors” ha de ser llegida lentament, ja que és un llibre dedicat a les dones, tot deixant que els seus sentiments ens penetrin fins a sentir-los sense cap mena de tabú.

I és que aquesta novel·la és una reflexió profunda dels batecs del nostre cor, de les alegries i de les tristeses que el sacsegen, i de la contradicció a què estem abocades tota la vida. I és que els sentiments ens abracen sense trucar la porta. I ens fan presoners, sovint amb cadenes que ens ofeguen, tal com si fossin cadenes de cotó, que ens oprimeixen lentament, gairebé sense adonarnos-en, distrets per la seva delicadesa. D’altres vegades, els mateixos esdeveniments ens generen un sentiment que ens fa sentir egoistes i lliures, com si ens obrissin la finestra, i aquesta ambivalència ens desconcerta.

La Paula, embarassada, té les emocions a flor de pell i no sap com transmetre a la Maria, la seva filla ja nascuda, el seu amor incon-dicional. La vol protegir de tot, i això esdevé una missió inabastable. Sent l’escalfor i la fredor de la vida en un únic instant, perquè la seva alegria es veu enfosquida per la desaparició d’un infant: la filla de la seva millor amiga, una nena de tres anys.

La “Bossa dels Cors” és la metàfora de l’amor que sentim per a diferents persones del nostre entorn més íntim; alhora que una reflexió dels sentiments diversos d’una dona i sovint contraposats, però que la vida ens hi exigeix un equilibri esgotador per a mantenir-los vius tots alhora i amb la mateixa intensitat.